Com viviu aquesta tradició familiar de planteristes?
Molt orgullosa de ser-ho. Tot ho va començar el padrí de mon pare que va tenir sis filles, una de les quals era la meva padrina. Va veure que això funcionava i va anar fent i avançant. La meva padrina va tenir una filla i mon pare que és qui va continuar amb l’empresa familiar un poc a pesar seu perquè ell volia ser mecànic. Després vaig venir jo que vaig anar a fer feina a una altra empresa de material de construcció de Porreres que m’agradava molt. Però més tard quan va arribar el moment de la jubilació de mon pare i ma mare vaig trobar que després de quatre generacions Ca na Justa no es podia tancar per mor de jo que havia nascut aquí dedins. De fet, jo sempre he dit que he nascut dins un planter perquè tenc fotos de quan era petita per aquí enmig que ma mare em donava el berenar passejant.
Idò ho vàreu tenir ben clar…
La veritat que ma mare no m’ho aconsellava tant perquè deia que això de cada vegada anava a menys que només sembrava la gent gran, que el dia que es jubilarien les persones majors la gent s’aturaria de sembrar, però, així i tot, vaig pensar que volia fer feina a ca meva i que ho volia provar.
Com va anar el que deia la vostra mare?
És cert que hi va haver un bot generacional. Es varen morir els vells i els jubilats, però després els fills s’adonaren que ja no menjaven tomàtigues bones o hortalissa bona i es varen posar a sembrar ells. És clar, això va suposar fer doble feina per nosaltres -riu- perquè els havies d’explicar un poc com s’havia de sembrar una col o com havien de sembrar una tomatiguera. I bé, al final la gent s’ha adonat que si menges fet teu, menges sa i saps el que menges. A banda a més també han descobert que és desestressant perquè a pesar que la feina de fora vila és dura, els toca l’aire, es cansen i després a més estan orgullosos de menjar les seves fruites i verdures. I per això no ens podem queixar.
Quin any era que ho vàreu agafar?
Devers 2001 o 2002. Des de llavors hi ha hagut caps de fibló, temporals, hi ha hagut de tot. Jo no record que en temps de mon pare fes tant de vent, però hi ha hagut un canvi meteorològic.
Les quatre generacions s’han dedicat a planter d’hort, de flors…?
Hort sobretot, planter de temporada, varietat local. En l’època de mon pare ja va haver de començar a introduir híbrids perquè produïen més, feien la tomàtiga més guapa, més uniforme. T’ho demanaven i ho havies de fer. Però a poc a poc s’han adonat que no són tan gustoses com les varietats mallorquines i sempre dic que la clau de l’èxit de continuar en quatre generacions és perquè manteníem les varietats locals. Venen de tot Mallorca a comprar-ne. Venen d’Andratx, d’Esporles i els deman si no han trobat res més a prop – riu- però ben orgullosos i contents que venguin.
Ara estau col·laborant amb l’Associació de Varietats Locals amb l’estudi sobre diferents varietats de flors. Què en trobau?
En tema flor, a banda de fer la planta hortícola, sí que sempre s’havia fet flor amb més poca quantitat. En temps de la meva padrina les sembraven per fer guapo en els jardins, per collir el seu ramet, per posar dins la casa quan havien fet dissabte… I ara més que per jardí les varietats aquestes mallorquines s’empren com a planta auxiliar dins l’hort i les demanen. Sempre he tengut el dubte de si la meva padrina sabia que dins l’hort eren beneficioses o només les sembrava per fer guapo, però ja no és aquí per demanar-li. Però sí, totes les flors si no serveixen per a una cosa serveixen per a una altra i són bastant beneficioses.
Així com heu dit que la vostra padrina les tenia, sempre les heu vistes sembrades dins els planters…
Sí. Moltes s’han perdut tot i que aquests darrers anys les hem intentat recuperar, però la gent no les coneix i no les demana, tanmateix bé per ventura a poc a poc aconseguirem que es vagin introduint.
Quines heu sembrat?
La perpètua vermella i la lila les tenim de sempre. Des de tres generacions que he viscut jo de petita les veia i les hem mantingudes. La rosa i la blanca hi havia gent major que me’n demanava i jo els deia que no en teníem i pensava que no existien perquè no les havia vist mai. Idò enguany gràcies a l’Associació de Varietats Locals, les hem aconseguit d’Eivissa, i són precioses. Són igual de resistents que les altres. Pens que si es varen perdre és perquè els colors són més fats i per ventura agradaven més les altres que eren més vistoses.
Quina funció tenen?
Dins l’hort se sembren com a pol·linitzadores no n’hi sé d’altra funció a aquesta perquè no fa olor, però com a pol·linitzador sí que atreu bastants d’insectes.
Quines altres varietats de flors sembrau?
La rosa mística i el clavell moro sí que sempre han continuat i les han continuat demanant i són les més populars, les que la gent coneix més. La flor de la rosa mística és més grossa és més dobla, té més color i per ventura s’han mantingut per això i és clavell de moro per totes les propietats que té: fa la flor en tons grocs i carabasses que atreu pol·linitzadors, fa una olor un poc peculiar que segons quins insectes no els agrada i els espanta i té l’arrel que també és tòxica per segons quins depredadors que hi ha dins la terra que van bojos per aquella arrel, però la mengen i hi queden, amb la qual cosa actua com a desinfectant també. Té aquestes tres característiques, i per això la gent quan ve sempre demana un parell de roses místiques i un parell de clavells de moro. N’hi ha de flor petita que és el que demanen més i després el de flor més doble, més alt, però agrada més el més baixet. Posteriorment hi ha també les Cresta de Gall que nosaltres no les havíem perdudes mai, però també és una cosa que se’n ven poc. Un temps s’emprava bastant per Tots Sants, per dur rams en el cementiri, però ara ja s’estimen més comprar un cossiol tot i que fa una flor molt espectacular. Jo en vendria, així i tot quan les veuen florides amb aquest pon-pon tan gros, tan envellutat molt vermell em diuen “d’això no en tens?” i jo els dic que no, que això s’ha de sembrar tres mesos enrere. També tenim la tabaquera que és molt beneficiós dins l’hort com a planta hostatge perquè hi ha molts insectes que els agrada viure-hi, però per jo el Nesidiocorus tenuis és el més beneficiós perquè viu damunt la tabaquera i s’alimenta de larves de la tuta, mosca blanca, etc. No record que en temps de la meva padrina en tengués de tabac, és una cosa que hem incorporat nosaltres així com l’ocra (Abelmoschus esculentus) que també vam saber que era una planta hostatge.
Així com heu parlat, per exemple de la pèrdua de la cresta de gall, la pèrdua de la tradició oral entre generacions també pot haver influït en la devaluació de segons quines flors?
Sí. I també crec que la gent estava tan avesada a veure-ho que ha quedat com a antiquat i ara troben més guapo fer un jardí amb petúnies o amb flors més modernes. També hi pot haver l’inconvenient que són plantes que creixen molt perquè arriben a agafar vuitanta centímetres o un metre d’altura i fer un jardí amb aquesta altura no és tan fàcil com fer-ho amb plantes més baixes.
El futur d’aquestes flors creïs que gràcies a la feina de Varietats Locals tendrà una continuïtat o la gent continuarà amb les més modernes?
La veritat és que enguany me n’he endut un poc de decepció perquè l’any passat vàrem fer un curs de flor antiga, estava superil·lusionada i vaig cercar per on vaig poder moltes varietats que sabia que havíem arribat a perdre per manca de venda perquè clar, no pots continuar duent una cosa que no es ven i ocupa lloc i ho has de regar i acabes per tirar-ho, i per això ho havíem deixat perdre. Però, com et deia, les vaig tornar a recuperar amb molta il·lusió, vàrem fer el curs i vàrem informar la gent i a la temporada de primavera no he notat res. No ha vengut ningú dient que ha sabut que he recuperat això o això altre. Hem seguit com sempre, però bé, no vol dir res. Per ventura si se n’adonen l’any que ve que hi ha tot això idò per ventura el boca a boca anirà fent la seva funció. Bé, jo crec que enguany pel fet de tenir aquell redol allà amb el projecte de les perpètues de color lila per ventura l’any que ve vendran i ho demanaran. Esperem que sí.
