Llorenç Payeras Capellà (Inca, 1961) prové d’una família industrial de la capital del Raiguer. Les sabates formen part de la seva vida des de fa generacions. Però a ell el camp va ser allò que el va atreure. Així sempre ha mantingut la relació amb la pagesia, n’ha estat la seva passió i sempre d’una manera o altra hi ha estat vinculat. Payeras ha destacat també per la seva tasca de divulgació de propostes o fets relacionats amb el camp mallorquí. Races autòctones, arbres o altres aspectes del fora vila han quedat reflectits en algunes de les publicacions que ha compartit amb Jaume Falconer.
Llorença Payeras és un dels puntals de la tasca de Varietats Locals, en aquest cas ha treballat en tot el projecte que hem impulsat des de la nostra entitat amb l’estudi de les farratgeres de Mallorca. És per això que n’hem volgut parlar amb ell.
Sabem que veniu d’una família industrial, però com vau entrar dins aquest món de la pagesia?
És una cosa gairebé vocacional. La meva família venia del món industrial, tant per part de mare com de pare. Tots eren sabaters, des de fa generacions. Però també teníem una finca, i sempre hi havia una relació amb el món rural.
Fins als 14 anys, realment no hi havia estat mai de forma continuada a la finca, però ara hi visc. El contacte amb la natura, els animals, les plantes… això sempre m’ha atret molt. Era una passió natural. Des de jove, ja vaig començar a formar-me en aquest àmbit, i sempre m’hi he dedicat, d’una manera o d’una altra. Sobretot, en temes de formació i divulgació.
Heu treballat molt en la recuperació i transmissió de coneixements populars. Com va sorgir aquesta quimera?
Quan t’estimes aquest món i observes el que tenim, t’adones que aquí hi havia una gran riquesa, però que s’estava perdent. La modernització, els canvis socials i de vida han fet que molts coneixements s’hagin deixat enrere. No només coneixements biològics, sinó culturals: com es muntava una cosa, com s’usava una planta o un animal…
Em vaig adonar que la transmissió oral s’havia interromput, i vaig veure que s’havia de fer alguna cosa. No per destacar jo, sinó perquè m’havia arribat informació molt valuosa, i sentia el deure de transmetre-la. És com un compromís vital : deixar constància del que he pogut aprendre i viure, perquè si no ho transmetem, es perd.
Ho heu fet de manera voluntària ?
Sí, tot ho faig de manera desinteressada. M’hi dedic moltíssimes hores, i sovint m’hi deix més doblers que en guany. Però ho faig perquè ho disfrut. Parlar d’aquests temes, visitar llocs, veure les plantes… ja em fa feliç. No és una feina amb ànim de lucre, sinó una vocació profunda.
I dins aquest projecte concret que ha posat en marxa l’Associació de Varietats Locals sobre d’estudi dels farratges a Mallorca, què hi heu fet exactament?
Principalment, identificar i estudiar les espècies i varietats locals que s’han fet servir com a farratge, i veure quines poden tenir una utilitat actual o futura, especialment en el context de canvi ambiental.
Algunes d’aquestes plantes han estat tradicionalment usades com a farratge, d’altres no tant, però tenen potencial. L’objectiu és recuperar aquesta diversitat perquè en el futur podrien ser útils —no només en el moment actual.
Ens podríeu posar alguns exemples d’aquestes plantes?
Sí, n’hi ha moltes. Per exemple i per citar-les d’una en una.
Per quin motiu s’han deixat d’utilitzar aquestes varietats?
Hi ha diverses raons. La primera podria ser l’adaptació a la maquinària moderna; algunes plantes no són fàcils de conrear o collir amb la maquinària actual. Després hem de pensar que són de producció discreta; per exemple les llenties, donen poc rendiment comparat amb altres cultius. També hi ha la comoditat; la gent compra el que hi ha a la cooperativa o al magatzem. Si una llavor local no és fàcil d’aconseguir, la gent no fa l’esforç. El canvi cultural en podria ser un altre factor, molta gent no sap què són aquestes plantes. El 90% dels mallorquins no saben què és una guixa, per exemple. I finalment, i lligat a això darrer el canvi demogràfic i alimentari. La població ha canviat molt. Ja no hi ha el mateix interès per les faves, les cuines tradicionals… Hi ha una pèrdua clara d’identitat alimentària.
Però… hi ha futur per aquestes varietats?
Sí, però s’hi ha de fer feina. És important tenir disponibilitat de llavor i fer difusió del coneixement. Si no sabem què són aquestes plantes ni com s’usaven, és difícil que es recuperin. A més, amb el canvi climàtic i la falta d’aigua, potser aquestes varietats locals, adaptades al nostre medi, tornaran a tenir un paper fonamental. Tenen una resiliència que altres cultius no tenen.
Estau satisfet amb la feina feta?
Sí. Poder organitzar tota aquesta informació, recollir llavors, fer la multiplicació, fer recerca històrica i caracterització… tot això em dona molta satisfacció. Hem pogut posar al dia el coneixement sobre aquestes varietats i salvar-ne moltes que estaven a punt de desaparèixer.
Aquesta entrevista mostra la importància de conservar el coneixement tradicional sobre les varietats locals, tant per raons culturals com per preparar-nos davant futurs reptes agrícoles i climàtics. La feina de persones com en Llorenç Payeras Capellà és fonamental per preservar aquest patrimoni viu.
